La Laura i en Joan
en una recerca accelerada

Era un dissabte de finals de maig, i la Laura es trobava amb la seva colla del cau complint una missió: buscant aigua estancada per no donar ales al mosquit tigre, és a dir, per eliminar aigua estancada del lloc on poden néixer les seves larves. Tot d’una va fer un bot i el cap li va anar a parar de dret contra un fanal.

En Joan era amb la Irene, l’Ona i en Martí, unes companyes i un company de classe, i les seves famílies visitant les mines prehistòriques de Gavà, i li va costar apaivagar el crit d’emoció que li va sortir de l’ànima en sentir la nova recerca en la qual havien de col·laborar.

—És una instal·lació científica fabulosa! Ja ho veureu, té forma de cargol gegant —va dir en Rafel.

—Em sembla que fa uns cent vint metres de diàmetre i vint-i-sis mil metres quadrats. Quina sort que teniu, de poder investigar a l’Alba! —va dir el seu amic, que també havien recollit pel camí.

—I qui és l’Alba aquesta? —va preguntar innocentment en Joan, ja que encara no havien tingut un moment d’intimitat perquè ell i la Laura poguessin posar en marxar els poders màgics.

—Però com pot ser que no sapigueu que al Sincrotró li van posar de nom Alba? —va dir l’amic d’en Rafel.

—És que la Laura i en Joan tenen un petit secret, ara, que em sembla que no ens l’explicaran. Tenen poders màgics i es poden transformar en una investigadora i un investigador de debò —li va explicar en Rafel, a qui la Laura havia explicat que havien fet la promesa de guardar el secret.

—Que fort! A mi també m’agradaria tenir-ne.

—No n’hi ha per a tant —va voler treure importància fent broma en Joan—. Ens podem transformar en una investigadora i un investigador de qualsevol disciplina científica però només per quaranta-vuit hores.

—Quina enveja que em feu —va voler canviar de tema en Rafel, que no volia que el seu amic aclaparés els dos infants perquè li expliquessin el secret dels poders màgics—. A nosaltres encara ens queden uns anys d’estudiar a la universitat per poder tenir la possibilitat d’investigar al Sincrotró Alba.

Quan van entrar a recepció, de seguida els van conduir al despatx de direcció, on els va atendre en Manel, el director del Sincrotró Alba, i l’Elena, la sotsdirectora, que els van explicar el problema que tenien:

—Us hem demanat ajuda perquè hi ha quatre grups de recerca que estaven investigant amb la nostra llum de sincrotró i s’han quedat mig penjats.

—La meitat han aconseguit arribar a l’aeroport del Prat, però els altres, a causa d’un núvol de cendra volcànica, no han pogut agafar l’avió per venir.

—I ens han demanat ajuda perquè com que tenim tot l’any ple de grups de recerca que volen experimentar amb la llum de sincrotró, no poden endarrerir les seves recerques aquí.

—Així que, com que sabem que sou molt bons i polivalents, primer us hem trucat a vosaltres. Quan escolliu la recerca en la qual col·laborareu intentarem aconseguir personal per a les altres recerques —va explicar l’Elena, mentre la Laura i en Joan s’omplien d’orgull.

L’equip de recerca en geologia amb el qual van col·laborar la Laura i en Joan estava estudiant la composició dels meteorits i de les roques que es van formar després que molts meteorits enormes xoquessin contra la superfície de la Terra, quan la Terra va començar a ser la Terra. En caure a la superfície terrestre, els meteorits van formar enormes cràters, així que observant la composició de les roques que es van formar als cràters al començament de l’existència de la Terra, l’estudi de la seva composició podria proporcionar informació sobre les circumstàncies de l’impacte del meteorit i sobre l’origen mateix dels meteorits.

—Sort que tenim el sincrotró, si no no podríem veure l’estructura d’aquestes roques.

—Tens tota la raó, si no no en podríem estudiar l’estructura.

—Ja ho pots ben dir, només en podem veure els detalls amb precisió amb la llum de sincrotró que emet l’Alba.

—Què, us ha agradat investigar amb l’Alba?

—I tant, és fascinant! —van dir els nens alhora.

—Doncs ja ho sabeu! Si voleu investigar de grans podeu estudiar física o enginyeria, a banda de química, biologia, medicina...

—Ara, que estar sempre a vint-i-tres graus em costaria una mica —el va interrompre en Joan.

—Bé, Joan, ja saps que per a això tenim un gran invent.

—Quin?

—La roba? —li va suggerir la Laura mentre els tres es posaven a riure.

—No hi ha res com posar-se o treure’s roba en funció del temps que fa, oi, Joan? —va seguir la broma en Manel—. Perquè tu no deus ser d’aquests que diuen que tenen fred a l’hivern i en comptes d’abrigar-se millor apugen els graus de la calefacció, oi?

—I ara! Jo no ho faria mai, això, que m’estimo massa el nostre planeta.