14
La Laura i en Joan
desemmascaren la bombolla
MACROECONOMIA


14
MACROECONOMIA
Trobareu una guia didàctica i una col·lecció de materials per aprofundir diversos aspectes relacionats amb els contes a l’adreça següent:
www.gencat.cat/universitatsirecerca
© 2011 Jose M. López Madrid, sobre el text
© 2011 Montse Español Rodié, sobre els dibuixos
© 2011 Generalitat de Catalunya
Departament d’Economia i Coneixement
Secretaria d’Universitats i Recerca
Direcció General de Recerca, sobre l’edició
Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement 3.0 de Creative
Commons, si no s’hi indica el contrari. Se’n permet la reproducció, distribució, la comunicació pública i la
transformació per generar una obra derivada sempre que se’n citi el titular dels drets (Josep M. López Madrid, Montse
Español Rodié, Generalitat de Catalunya) i que se’n faci un ús no comercial. La llicència completa es pot consultar a
http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca.
MACROECONOMIA
text de Josep M. López Madrid
il·lustracions de Montse Español
Era un plujós dijous de gener. La classe de la Laura i en Joan estava que s’enfilava per les parets, ja que feia tres dies seguits que plovia i, per tant, tres dies que no podien sortir al pati.
Aquell any, a la seva escola quan plovia o el terra estava molt moll no els deixaven baixar ni al porxo i s’havien de quedar l’hora de l’esbarjo a l’aula. Els nens i les nenes de la classe de la Laura i en Joan tenien tal enuig que estaven redactant una carta per queixar-se a la directora. Tota la classe la signava, i hi demanaven més jocs per a la classe i més llibertat de moviments els dies que plogués.
Però la Laura i en Joan amb prou feines van poder signar la carta, perquè en German, que va fer cara de pomes agres quan va veure tant de rebombori a la classe, els duia un encàrrec per col·laborar en una nova recerca.
—Quina il·lusió, podrem participar en una altra aventura! —van exclamar en Joan i la Laura.
La Laura només va fer un cop d’ull al full que els duia en German, el nou cap d’estudis d’aquell any, que era molt estricte i no els queia gaire bé. De sobte, va posar-se a cridar de mala manera:
—Viscaaa! Ens demanen al CREI, anem a investigar al Zoo!
—Ssst! Vols fer el favor de no aixecar tant el to de veu? —li va retreure el cap d’estudis.
—Però si és l’hora del pati! —es va defensar la Laura, davant la mirada d’en German.
—Anem, Laura, marxem que segur que tindrem molta feina en la nova recerca —se la va endur en Joan, que es temia problemes amb en German.
Quan van sortir a tota màquina de l’escola, gairebé no plovia i van decidir anar a agafar el metro per anar al CREI.
—Uf, quan t’has queixat, per uns moments he pensat que en German ens castigaria i no ens deixaria marxar.
—Vols dir que ho hauria fet?
—No ho sé, però és tan dur que el veig molt capaç de fer-ho. Ara, que bé que l’has despistat amb això del Zoo.
—Però que no anem al Zoo? Jo he vist escrit «CREI al parc de la Ciutadella» al full i he pensat que seria una secció del Zoo, i com que m’agraden tant els animals...
—He, he! Ni que volguessis ho hauries dissimulat tan bé! Posa que ens necessiten al CREI, el Centre de Recerca en Economia Internacional, que és al costat del parc de la Ciutadella.
—Hi, hi! Queda clar que llegir en diagonal té els seus perills.
—El missatge del CREI tan sols deia que ens necessitaven perquè els ajudéssim en una recerca d’economia sobre la bombolla immobiliària.
—Això de la bombolla em sona... Em sembla que es referia al fet que els pisos s’hagin apujat tant de preu en els darrers anys.
—Sí, és això, no en sé gaire cosa més; però sí que recordo que la meva cosina quan buscava pis sempre comentava que per culpa de la bombolla immobiliària a ella no li arribava per poder comprar-se un pis i marxar de casa els tiets.
—I per què volia marxar? Que no es portava bé amb els teus tiets?
—Volia comprar-se un pis per fer la seva vida. Amb els tiets sí que es duia bé, de fet, estaven disposats a ajudar-la i deixar-li diners, però...
—Ja m’ho acabaràs d’explicar, Joan. Mira: segons el plànol ja estem arribant. Dóna’m les mans.
—Unim les nostres energies! —van dir les quatre vegades necessàries perquè s’activessin els poders màgics.
—Ostres, que xulo! Jo vull pujar per aquesta passarel·la de vidre...
Però en Joan no va poder complir el seu desig, perquè els estaven esperant al vestíbul del CREI per marxar volant cap a l’aeroport. Al taxi els van posar al corrent de tota la recerca l’Aroa i l’Aleix, la investigadora i l’investigador en economia del CREI que acompanyaven la Laura i en Joan a Brussel·les.
—Anem a la seu de la Unió Europea.
—A Brussel·les?
—Molt bé, Joan, sí, a la capital de Bèlgica. La Unió Europea ens ha encarregat una investigació sobre per què ha pogut succeir la bombolla immobiliària.
—Que els preus dels pisos pugessin tant ha fet que molta gent li costi trobar un pis on poder viure —va afirmar en Joan, pensant en la seva cosina.
—Sí, però no a tothom li semblava malament que els pisos pugessin.
—Ah, no? A qui no?
—Doncs a la gent que en tenia per vendre. Les persones que tenien uns quants pisos estaven ben contentes que els pisos pugessin de preu, així guanyaven més diners quan els venien.
—És que ara només pensava en la gent jove que no tenia cap pis i necessitava comprar-se’n un per poder-se independitzar.
—Laura, ja saps que quan estudiem economia hem de tenir en compte tots els factors que intervenen en el comportament de les persones a l’hora de comprar i vendre; a vegades les coses no són blanc o negre. Per això, estem intentant crear un model econòmic que expliqui com ha pogut passar...
—Perquè no torni a passar, oi? —va apuntar la Laura, acostumada a sentir massa vegades que les persones no es pensen prou les conseqüències de les coses que fan.
Van aturar-se un segon a casa de cada infant per fer la bossa amb tot el necessari per passar els dos dies a Brussel·les. Havien d’ajudar el CREI en l’elaboració d’un model que expliqués per què hi ha persones que havien comprat tants pisos per invertir els seus estalvis, fet que havia anat provocant una autèntica bombolla immobiliària.
A l’aeroport no tot va ser bufar i fer ampolles: cada vegada que en Joan passava sota l’arc detector de metalls la màquina no parava de xiular. Així que va haver d’anar passant cada vegada amb una peça menys de roba.
—Però per què sona la maleïda màquina?! Si ja m’he tret el cinturó i les sabates!
—Em sembla que et volen veure més lleuger de roba —se’n va riure la Laura, que veia que deien a en Joan que també s’havia de treure els pantalons.
—Però que exagerats que són! Què volen que porti amagat als calçotets? Un tanc? —es va queixar en Joan, ja disposat a treure’s el pantalons.
—Joan, què és això que et sobresurt pels calçotets?
—Glubs! Els meus cromos! Me’ls he amagat aquí quan ha aparegut en German... Deuen portar alguna cosa metàl·lica.
La resta del viatge va ser més tranquil·la; un parell d’hores de vol i ja eren a Brussel·les, i al cap de mitja hora més van arribar a la seu de la Unió Europea, on ja els esperaven un altre grup d’Alemanya i un altre de Brussel·les mateix. Juntament amb el CREI, havien estat escollits per elaborar un model que intentés explicar per què s’havia produït la bombolla immobiliària.
Primer de tot, com que ja eren dos quarts d’una van dinar. Tot seguit, van passar a un despatx per discutir què havien de tenir en compte a l’hora de dissenyar el model. Els idiomes s’entremesclaven a la reunió (francès, anglès, flamenc), però, per sort, amb els poders màgics havien aconseguit dominar tots els idiomes necessaris. Quina decepció que haurien tingut, arribar fins allà i no entendre res!
—Per començar, hem de pensar en tots els factors que van fer que la gent comprés pisos. Per què hi havia tantes compres de pisos?
—Perquè la gent els necessitava per viure. Què carai, les persones necessiten comprar pisos per viure.
—Sí, Joan, però...
—Ho sé, ho sé. També hi havia gent a la qual ja li estava bé que pugessin els preus dels pisos perquè en tenia uns quants per vendre.
—Un dels problemes és que, com que molta gent comprava pisos, també feia que s’animessin moltes empreses a construir-ne, perquè hi veien un bon negoci.
—Tens tota la raó, Laura, però no oblidem que també molta gent invertia els seus estalvis per comprar un pis, amb la qual cosa la bombolla s’anava fent més i més gran, fins que ha esclatat i ja en sabem les conseqüències.
—I tant, ha arribat un moment en el qual ja no es venen gaires pisos, i és terrible, molta gent s’ha quedat sense feina.
—Per no parlar del medi ambient: s’ha construït massa.
—Ja ho pots ben dir. A més, crec que, com que molta gent guanyava molts
diners comprant i venent pisos, en alguns llocs no devien mirar gaire el
mal que podien fer al medi ambient.
La discussió va durar hores. Era apassionant dialogar sobre tots els factors que havien provocat la bombolla immobiliària i que ara havien fet que l’economia de molts estats no acabés de rutllar, perquè havia deixat molta gent sense feina. A més, és clar, quan una economia depèn tant d’un sector econòmic com és la construcció, quan aquest fa fallida tot se’n ressent.
El dia va passar volant, i tots els equips de recerca en economia van sortir a sopar plegats, però tothom a dormir d’hora, que l’endemà els esperava una altra jornada molt intensa. La Laura i en Joan col·laboraven just al començament de la recerca, però els resultava fascinant perquè havien de discutir els elements que s’havien de tenir en compte per construir el model que intentés explicar el perquè de la bombolla.
—El que em preocupa és que tanta gent invertís els seus estalvis en el negoci de la construcció, fos construint, comprant per vendre més car...
—És molt fàcil dir-ho ara, però en aquell moment per a la gent que tenia diners era la inversió més rendible.
—Si tot plegat també és una mica com els cromos. Tu pots comprar cromos i que cada vegada siguin més cars... —va dir la Laura.
—Noia, si tots valen el mateix, només t’has de comprar el sobre dels cromos —li va retreure un investigador.
—Sí i no. Tots els sobres de cromos sí que valen el mateix, però hi ha cromos que si es posen de moda i surten poc, després a l’escola van molt buscats. Així que quan els has de canviar valen més, et donen més cromos a canvi del que tu tens, ja que com que n’hi ha menys i tothom el vol, s’ha tornat molt més valuós.
—Tens raó, Laura. Però tornant al tema de la bombolla immobiliària... Ja sé que en cap altre negoci les persones podien ficar els seus diners i guanyar-ne tants de forma segura, però és que em sembla que no es pot jugar d’aquesta manera amb un bé de primera necessitat com és l’habitatge, però...
—Però què, Joan?
—Però... —es va aturar en Joan, que no recordava el que volia dir—. Però, de fet, la bombolla no és res més que una piràmide.
—Una piràmide?! —va exclamar la Laura, a qui de seguida el seu cap va marxar de viatge a l’antic Egipte—. Què tenen a veure les construccions egípcies amb la bombolla?
—Laura, em sembla que en Joan es refereix al concepte econòmic que es representa amb la figura geomètrica: també té cares triangulars i base poligonal. Però la idea és una mica diferent —li va fer broma l’Aroa, cosa que va provocar un envermelliment immediat de la Laura.
—Tu compres un pis per 160.000 euros, després el vens per 180.000, després un altre el compra i el ven per 200.000 i així successivament. La piràmide creix sempre que hi entri gent per la part de sota i estigui disposada a comprar pisos que cada vegada són més cars.
—Fins que arriba un punt que aquesta mena de piràmide bombolla esclata perquè ja no poden pujar més de preu, ja que la gent no els pot comprar perquè són massa cars.
—I és en aquest moment quan el sistema no s’aguanta, la base de la piràmide no pot sostenir els preus tan cars i llavors es deixen de construir tants pisos, molta gent es queda a l’atur...
Les hores de debat i de cerca d’informació que els havia d’ajudar a tenir en compte tots els factors que podien haver intervingut en la creació de la bombolla van fer que perdessin el món de vista i el dia passés en un tres i no res. Com que el dia arribava a la fi, la Laura i en Joan també donaven per finalitzada la seva col·laboració en la recerca en economia sobre la bombolla immobiliària. L’endemà al matí, els membres del CREI tornaven a casa. Ara els quedava una feina en la qual la Laura i en Joan ja no arribaven, si més no per ara, a temps de participar: elaborar càlculs matemàtics per desenvolupar el model que havien dissenyat. No es pensaven que per estudiar un problema com la bombolla immobiliària fos tan necessari saber matemàtiques!
Com a bons amfitrions, el grup de recerca en economia de Brussel·les tenia preparada una sorpresa per a tots: ni més ni menys que anar a una exhibició de trial.
—Ja veuràs quan expliquem aquesta recerca tan xula a la Neus i en Josep! Segur que de grans voldran dedicar-se a la recerca en economia.
—No ho dubtis, tant que els agraden les mates i les socials.
—El que trobo malament són els nens i nenes que et diuen que et donen cromos perquè volen ser amics teus.
—Seran babaus! I quan se’ls acabin els cromos què faran? Comprar-te amb adhesius? —va fer broma en Joan—. Això és perquè encara no han descobert que la bona amistat ni es compra ni es ven.
—Ni jo mateixa ho hauria dit millor, estimat Watson —va dir en un to seriós la Laura. Immediatament, tots dos van esclatar a riure.
els contes de
La Laura i en Joan són dos infants amb poders màgics que de tant en tant participen en recerques superinteressants... Però la maga que se'ls va aparèixer dins de la llàntia màgica del museu els va fer prometre que només els farien servir durant un parell de dies...