La Laura i en Joan
desemmascaren la bombolla

Però la Laura i en Joan amb prou feines van poder signar la carta, perquè en German, que va fer cara de pomes agres quan va veure tant de rebombori a la classe, els duia un encàrrec per col·laborar en una nova recerca.

—Quina il·lusió, podrem participar en una altra aventura! —van exclamar en Joan i la Laura.

La Laura només va fer un cop d’ull al full que els duia en German, el nou cap d’estudis d’aquell any, que era molt estricte i no els queia gaire bé. De sobte, va posar-se a cridar de mala manera:

—Viscaaa! Ens demanen al CREI, anem a investigar al Zoo!

—Ssst! Vols fer el favor de no aixecar tant el to de veu? —li va retreure el cap d’estudis.

—Però si és l’hora del pati! —es va defensar la Laura, davant la mirada d’en German.

—Anem, Laura, marxem que segur que tindrem molta feina en la nova recerca —se la va endur en Joan, que es temia problemes amb en German.

—Ostres, que xulo! Jo vull pujar per aquesta passarel·la de vidre...

Però en Joan no va poder complir el seu desig, perquè els estaven esperant al vestíbul del CREI per marxar volant cap a l’aeroport. Al taxi els van posar al corrent de tota la recerca l’Aroa i l’Aleix, la investigadora i l’investigador en economia del CREI que acompanyaven la Laura i en Joan a Brussel·les.

—Anem a la seu de la Unió Europea.

—A Brussel·les?

—Molt bé, Joan, sí, a la capital de Bèlgica. La Unió Europea ens ha encarregat una investigació sobre per què ha pogut succeir la bombolla immobiliària.

—Que els preus dels pisos pugessin tant ha fet que molta gent li costi trobar un pis on poder viure —va afirmar en Joan, pensant en la seva cosina.

—Sí, però no a tothom li semblava malament que els pisos pugessin.

—Ah, no? A qui no?

—Doncs a la gent que en tenia per vendre. Les persones que tenien uns quants pisos estaven ben contentes que els pisos pugessin de preu, així guanyaven més diners quan els venien.

—És que ara només pensava en la gent jove que no tenia cap pis i necessitava comprar-se’n un per poder-se independitzar.

—Per començar, hem de pensar en tots els factors que van fer que la gent comprés pisos. Per què hi havia tantes compres de pisos?

—Perquè la gent els necessitava per viure. Què carai, les persones necessiten comprar pisos per viure.

—Sí, Joan, però...

—Ho sé, ho sé. També hi havia gent a la qual ja li estava bé que pugessin els preus dels pisos perquè en tenia uns quants per vendre.

—Un dels problemes és que, com que molta gent comprava pisos, també feia que s’animessin moltes empreses a construir-ne, perquè hi veien un bon negoci.

—Tens tota la raó, Laura, però no oblidem que també molta gent invertia els seus estalvis per comprar un pis, amb la qual cosa la bombolla s’anava fent més i més gran, fins que ha esclatat i ja en sabem les conseqüències.

—I tant, ha arribat un moment en el qual ja no es venen gaires pisos, i és terrible, molta gent s’ha quedat sense feina.

—Per no parlar del medi ambient: s’ha construït massa.

—Ja ho pots ben dir. A més, crec que, com que molta gent guanyava molts
diners comprant i venent pisos, en alguns llocs no devien mirar gaire el
mal que podien fer al medi ambient.

Les hores de debat i de cerca d’informació que els havia d’ajudar a tenir en compte tots els factors que podien haver intervingut en la creació de la bombolla van fer que perdessin el món de vista i el dia passés en un tres i no res. Com que el dia arribava a la fi, la Laura i en Joan també donaven per finalitzada la seva col·laboració en la recerca en economia sobre la bombolla immobiliària. L’endemà al matí, els membres del CREI tornaven a casa. Ara els quedava una feina en la qual la Laura i en Joan ja no arribaven, si més no per ara, a temps de participar: elaborar càlculs matemàtics per desenvolupar el model que havien dissenyat. No es pensaven que per estudiar un problema com la bombolla immobiliària fos tan necessari saber matemàtiques!