13
La Laura i en Joan
amb el gran conductor
TECNOLOGIES
DE LA PRODUCCIÓ
La Laura i en Joan
La Laura i en Joan
amb el gran conductor
Pàgina 2 i 3
Trobareu una guia didàctica i una col·lecció de materials per aprofundir diversos aspectes relacionats amb els contes a l’adreça següent:
www.gencat.cat/universitatsirecerca
- Autor:
- Josep M. López Madrid
- Il·lustració:
- Montse Español
- Edició:
- Xavier Gómez Cacho
- Coordinació del projecte:
- Eloi Carbonell
- Disseny i maquetació:
- Jordi Sales
- Correcció:
- Maria Carbó
- Assessors:
- Joaquim Minguella, Gestor de la «Xarxa de Referència en Tècniques Avançades de la Producció» i Membre del Consell Científic i Consell de Direcció de la XaRTAP; Carme Saez, Directora de Desenvolupament Corporatiu de La Farga Group.
- Comitè editorial:
- Josep Maria Martorell i Rodon, Iolanda Font de Rubinat, Olga Alay, Salvador Maturana i Joan Callarisa.
© 2011 Jose M. López Madrid, sobre el text
© 2011 Montse Español Rodié, sobre els dibuixos
© 2011 Generalitat de Catalunya
Departament d’Economia i Coneixement
Secretaria d’Universitats i Recerca
Direcció General de Recerca, sobre l’edició
- Dipòsit Legal:
- B.39006-2011
Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement 3.0 de Creative
Commons, si no s’hi indica el contrari. Se’n permet la reproducció, distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una obra derivada sempre que se’n citi el titular dels drets (Josep M. López Madrid, Montse Español Rodié, Generalitat de Catalunya) i que se’n faci un ús no comercial. La llicència completa es pot consultar a
http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca.
- Impressió:
- Novoprint.
La Laura i en Joan
amb el gran conductor
TECNOLOGIES
DE LA PRODUCCIÓ
text de Josep M. López Madrid
il·lustracions de Montse Español
Pàgina 4 i 5
Era un dilluns de juny. Aquell dia la Laura i en Joan havien anat una hora abans a l’escola, però la matinada valia la pena: participaven en un torneig de futbol platja a Gavà. Els partits es feien de 9 a 12 del matí, per evitar les hores en les quals el sol era més fort, ja que si bé encara no eren oficialment a l’estiu, el sol ja picava amb una força considerable.
—Laaura, Joooan, us truquen! —els va cridar en Ferran, el mestre d’educació física, que amb les presses d’anar-los a avisar no mirava on posava els peus i, és clar, ja se sap que algunes bosses són trapelles i de tant en tant fan la traveta.
—Ostres, quina nata! Estàs bé, Ferran? —li va preguntar en Joan, mentre la Laura intentava netejar una mica el mòbil de l’escola per poder-hi parlar.
—Digui’m? I tant, que podem col·laborar en una recerca per a la Xarxa de Referència en Tècniques Avançades de la Producció (XaRTAP), per crear una nova màquina. Que divertit!
Pàgina 6 i 7
—Has dit màquines? Que xulo! —va exclamar en Joan, a qui també li encantava muntar i desmuntar coses.
—Calla, Joan, que no els sento bé —li va recriminar la Laura, que, entre els crits dels partits de futbol i en Joan tot excitat fent comentaris al seu costat, no entenia el que li deien per telèfon.— On diu que hem d’anar? A Barcelona? A Terrassa? A Girona? A Castelldefels? A Bellaterra? —va dir la Laura, esglaiada.
Sense els poders màgics activats, li costava molt situar tan ràpidament les localitats al mapa.
—A tants llocs, hem d’anar? Ah, d’acord, que com que són una xarxa de Grups de recerca podem escollir el que tinguem més proper. Doncs si som a Gavà, evidentment, Castelldefels. Hi anem ara mateix.
I dit i fet, la Laura i en Joan es van afanyar a agafar un taxi, però abans calia preparar-se. A banda que necessitaven els coneixements que els proporcionaven els poders màgics, també calia tenir un aspecte presentable, que tampoc no era qüestió de personar-se en banyador a la XaRTAP.
—Unim les energies! —van repetir les quatre vegades necessàries perquè s’activessin els poders màgics.
Pàgina 8 i 9
En arribar, de seguida van poder entrar a una reunió que, mitjançant una
videoconferència, estaven fent els grups de la Xarxa que treballaven
investigaven com millorar els processos de producció de les empreses; és a dir, com perfeccionar les passes que cal seguir per fer millors productes, de manera més segura i ecològica, i que al mateix temps siguin més competitius per poder-ne vendre més.
—Aquí ja tenim a punt el motor. Girona, com teniu la càmera? —van preguntar des de Barcelona.
—Ja gairebé la tenim a punt —va respondre el grup de Girona, que treballava la visió per computador.
—I el programari també. N’estem fent els darrers assaigs —va dir des de Bellaterra una enginyera informàtica.
—Assegureu-vos-en bé, que ja sabeu que és fonamental que el sistema informàtic funcioni bé perquè el motor es mogui com cal.
—Max, com tota la resta de components, no? —es va queixar, fent broma, un enginyer de materials des del Grup de recerca de Terrassa, que era l’encarregat de dissenyar i construir el sistema elèctric del motor.
—Evidentment! No us ho prengueu així, que ja sabeu que m’agrada insistir-hi. Sense un bon programa informàtic el motor és com si no tingués intel·ligència; amb la càmera tindria ulls, amb les connexions elèctriques tindria sistema nerviós, però no tindria cervell, i sense cervell... —En Max intentava explicar-se per no ferir susceptibilitats, però no podia evitar recordar una mala experiència passada amb els ordinadors. I és que els ordinadors són molt útils, però algunes vegades donen uns maldecaps!
Pàgina 10 i 11
—Tranquil, Max. Només fèiem broma, perquè si ho mirem així, tot és igual d’important, oi? I si no està ben preparat el sistema nerviós del sistema? Ja li pot anar donant ordres el cervell per moure el motor...
—Teniu raó, com us deia, però...
—Va, deixa-ho estar, Max. Que no veus que et prenen el pèl? Encara ens queda feina per fer —el va tallar la Judit, que volia acabar la reunió per posar fil per randa els últims preparatius.
—A més, ja tenim a l’equip la Laura i en Joan! No podem desaprofitar la seva ajuda en les quaranta-vuit hores que poden col·laborar amb nosaltres —s’hi va afegir en Daniel, que sabia que no podien malbaratar la valuosa ajuda de la Laura i en Joan.
—Molt bé, donem la reunió per acabada. Avui treballarem a tota màquina i demà al matí a primera hora ens trobarem a la fàbrica de la Farga Lacambra. Recordeu que és a les Masies de Voltregà. Ja ho veureu, és un poble preciós a la riba del Ter —els va explicar en Max mentre els mostrava un mapa.
Quan es va acabar la reunió per videoconferència, la Laura i en Joan, amb la Judit i en Daniel, una enginyera i un enginyer industrials del Grup de recerca en tecnologies de la producció, es van dirigir a un laboratori de la Xarxa per continuar investigant.
—Veniu, que us ensenyo els plànols i us explico en quin moment de la recerca ens trobem —els va comentar la Judit.
—Judit, la Farga Lacambra és un nom molt curiós per a una fàbrica... Com se’ls va acudir? —va interrompre la Laura.
—Noia, curiós, curiós, tampoc no ho seria —va fer broma en Daniel—. No saps què és una farga? És on es forgen els metalls, o sigui, on s’escalfen amb foc per poder-los donar forma —li va recordar l’enginyer, amb una rialla.
—Renoi, és veritat, no hi havia caigut!
—L’empresa vol millorar la seva producció i la seguretat a la feina de la gent que hi treballa —els va començar a explicar la Judit, divertida i satisfeta alhora de veure l’empenta i la decisió de la Laura i en Joan—. Com ja sabeu, el coure és totalment reciclable, així que a la fàbrica reaprofiten coses velles de coure per fabricar canonades de coure i tota mena de fils...
—Que són els que fem servir per conduir l’electricitat pels cables, oi? —es va apressar a continuar en Joan, que volia rectificar les errades anteriors.
—Això mateix, el coure és un dels millors conductors de l’electricitat, i com a forja que és —va continuar amb un somriure en Daniel—, el primer que fan és fondre tot el coure i transformar-lo en estat líquid, per després donar-li la forma que necessitin en funció del que hagin de fabricar.
Pàgina 12 i 13
—I a quina temperatura cal escalfar el coure perquè es transformi en líquid?
—Més o menys a mil tres-cents graus centígrads.
—Bufa! I nosaltres ens queixàvem de la calor que feia a la platja...
—Doncs la persona que està treballant al costat de la màquina ho ha de passar molt malament, no?
—Només cal que us poseu en el seu lloc: imagineu-vos que la temperatura mitjana d’on s’ha de situar la persona, per controlar que la quantitat de coure líquid que passa és la correcta, és d’uns seixanta graus.
—Apa!
—Sí, sí, inaguantable, oi? A més, ha de suportar pols, brutícia...
—Esperem que la nostra recerca serveixi perquè no hagin de patir al lloc de treball...
—I perquè els fils de coure i les canonades surtin millor.
—Evidentment, totes dues coses són importants.
—Fins ara la persona que hi treballava havia d’estar al costat de la màquina per controlar el nivell de coure líquid que hi passava, és a dir, havia de decidir si hi deixava passar més o menys coure.
—Tot és important, però aquesta part del procés és clau per tal que la forma que es dóna al coure líquid després, sigui per fer fils o canonades, sigui la millor possible.
—I quina és la solució que proposeu?
—La idea, com heu sentit a la reunió, és que la persona operària es traslladi a una cabina i així estigui protegida de la calor i la pols.
—Llavors necessita un sistema de visió artificial, o sigui, una càmera que faci la funció dels ulls de la persona a distància.
—Molt bé, Joan, això és el principi. En comptes de moure ell el punxó que regula el nivell de coure que passa, ho farà un motor controlat a distància.
—Ara acabo d’entendre del tot la recerca. Es tracta de fer tot un sistema gestionat per ordinador que treballi de forma intel·ligent, no? Que ell mateix pugui interpretar si el volum de coure líquid és el correcte i alci i abaixi el punxó en funció del que es necessiti per a la fabricació.
—Molt bé! Llàstima que només us hem pogut tenir quaranta-vuit hores, Laura. Segur que amb vosaltres hauríem guanyat temps! —va exclamar la Judit, admirada de la velocitat a la qual raonaven la Laura i en Joan.
Pàgina 14 i 15
Sense adonar-se’n va arribar l’hora de dinar, i els dos infants van menjar amb tota la gent que treballava al grup de recerca de la XaRTAP a Castelldefels. S’ho estaven passant la mar de bé, la gent tenia molt sentit de l’humor. Ara, que en Joan tampoc no es quedava enrere...
—El coure és fantàstic perquè no tan sols és un dels millors conductors de l’electricitat sinó que és cent per cent reciclable.
—Sí, i mai no té accidents, és un conductor segur!
Van passar la tarda analitzant amb tot detall el plànol de la instal·lació que havien de col·locar l’endemà a la fàbrica.
—Per què dos armaris?
—L’armari principal té el programa informàtic del motor, i des d’allà s’envien els senyals de la càmera a la pantalla de l’ordinador.
—I també al revés, no? Els senyals que s’envien fins al motor des de l’ordinador de la cabina de control, oi?
—I tant, si no, malament aniríem! És com si jo et parlés i tu mai no em poguessis respondre.
—I l’altre és el que té tots els circuits que controlen el colador.
—A veure, repassem-ho bé. Em sembla que ja només falten els polsadors d’emergència per aturar el motor si hi ha algun problema.
—Sí, s’ha de poder tallar l’alimentació d’electricitat als dos armaris en cas d’emergència.
—Ep, no ens podem oblidar del sistema per fer que, des de la cabina, també es pugui fer anar el punxó de forma manual, per si algun dia falla el sistema...
Pàgina 16 i 17
De bon matí, totes les persones dels onze grups de recerca que havien ideat la millora a la producció de la Farga van iniciar la instal·lació de les millores.
—L’empresa la va fundar en Francesc Lacambra el 1808. Van començar fent claus, olles i campanes a Barcelona —els va explicar amb orgull l’Elena, la directora de la fàbrica.
Però tot i que els encantava, no tenien gaire temps per a la història, perquè havien de participar en tot el muntatge. A la Laura i en Joan els va tocar, amb l’enginyer bromista de Terrassa, que van descobrir que es deia Àlex, instal·lar i comprovar els components que havien d’anar a la cabina.
Un cop ho van haver muntat, va ser emocionant veure com començava a
rutllar tot: primer ficaven el coure al forn; un cop fos, passava al colador, a
l’entrada del qual hi havia el punxó; la càmera enviava les imatges a
l’ordinador, que les interpretava i movia el punxó per deixar passar més o
menys coure líquid. A la part del procés de producció següent, el coure
s’anava solidificant en forma de barres, de
les quals treien els fils de coure, i
després van estar fabricant
canonades... Era increïble!
Encara era d’hora per treure’n conclusions, però l’estona que ho havien pogut observar semblava que tot rutllava força bé. Ara havien de passar uns quants dies per poder treure’n conclusions i valorar la millora que la XaRTAP havia introduït a la producció de productes de coure. Per fer-ne un seguiment, hi aniria pujant personal investigador de la Xarxa. A la Laura i en Joan, a banda que la seva col·laboració ja havia acabat, ja els començaven a fer figa els poders màgics. Així que van baixar amb la Judit i en Daniel a Barcelona per explicar com havia anat tot al director del projecte, en Max. I, naturalment, per celebrar l’èxit, van anar a fer un bon dinar i després una partida de bitlles!
—Si guanyo no vull ni medalla d’or ni d’argent! Vull la de bronze! —va cridar en Joan, que feia broma: el bronze és un aliatge de coure i estany.
—Ni t’ho pensis, que em trauràs la medalla de bronze! —el va reptar la Laura, que li va seguir la broma.
Pàgina 18 i 19
Al final, la Laura i en Joan van haver de marxar. Els sabia greu abandonar la seva col·laboració a la XaRTAP, però encara tenien l’opció de tornar-hi en un futur...
—Hem tingut sort d’haver arribat al final de la recerca, així hem pogut començar a veure com funcionava. Però m’hauria agradat ser a temps de dissenyar el programari que havia de ser el cervell de la càmera.
—Òndia, i a mi! Ara, que dissenyar el motor que havia de moure el punxó també m’hauria encantat.
—Ja veuràs quan expliquem la recerca a la Carla i l’Ismael, tant que els agraden les màquines i els ordinadors!
—S’hauran de pensar bé quina enginyeria volen estudiar, perquè hi ha tantes coses diferents i fascinants que es poden crear...
Pàgina 20
els contes de
de Recerca Directa.
TECNOLOGIES
DE LA PRODUCCIÓ
TECNOLOGIES
DE LA PRODUCCIÓ
La Laura i en Joan són dos infants amb poders màgics que de tant en tant participen en recerques superinteressants... Però la maga que se'ls va aparèixer dins de la llàntia màgica del museu els va fer prometre que només els farien servir durant un parell de dies...
-
IMMUNOLOGIA DEL TRASPLANTAMENT:
La Laura i en Joan al servei d’una gran fita -
TECNOLOGIES DE LA PRODUCCIÓ:
La Laura i en Joan amb el gran conductor -
MACROECONOMIA:
La Laura i en Joan desemmascaren la bombolla -
ARQUEOLOGIA DE GUERRA:
La Laura i en Joan investiguen la guerra -
SINCROTRÓ:
La Laura i en Joan en una recerca accelerada
