La Laura i en Joan
a la cerca de la memòria perduda

Era un dilluns de finals de maig, i tot i la caloreta que presagiava la proximitat de l’estiu, la Laura i en Joan es trobaven absorts a la classe de música.

—Recordeu que el començament és anacrúsic, o sigui que comença abans de l’inici de la frase. El compàs és de dos per quatre, per tant, sabem que cada compàs consta de dues pulsacions —els explicava la mestra de música. Sempre s’ho passaven la mar de bé amb l’Anna...

Però just quan es trobaven en el moment culminant de la partitura sentiren un cop estrepitós. Ràpidament tota la classe es girà cap a la porta de l’aula de música, que era de vidre transparent, i comprovaren que l’Eva, la mestra que els feia informàtica, no l’havia vist i s’havia fumut una castanya fenomenal.

Quan van ser davant de l’edifici del Parc de Recerca en Joan es va quedar bocabadat...

—Joan! Què et passa?

—És fantàstic, no t’ho sembla? És com un enorme xilòfon! T’imagines tocar tot l’edifici?

—Doncs hauràs de saltar molt, perquè té cent disset metres d’alçària! —va dir-li la Laura mentre esclataven a riure.

Un cop posats al dia, la Laura i en Joan es van posar a treballar a tota màquina, perquè el temps passava i l’Alzheimer feia estralls entre la gent gran. No ho podien permetre! Hi havien de posar el seu gra de sorra!

—Joan, repassem el que se sap fins ara sobre per què succeeix l’Alzheimer?

—Anem a pams. La gent transmet en els gens als seus fills i filles alguna cosa que fa que es pugui tenir Alzheimer de gran.

—I ho transmeten en el seu genoma, és a dir, en la mena de llibre d’instruccions que es passa de pares i mares a les criatures.

—Molt bé, això vol dir que si tens els cabells castanys és perquè ho posa al teu genoma.

El darrer dia de recerca, la Laura i en Joan van continuar fent experiments i consultant articles de revistes, en les quals es publiquen els avenços principals d’una disciplina científica.

—Crec que també seria necessari que estudiéssim el cerebel, Raquel.

—Per què, Laura?

—Ho comentàvem amb en Joan: si el cerebel controla els nostres moviments, si n’investiguem les cèl·lules, potser descobrim coses noves, ja que, si bé l’Alzheimer no altera gaire els moviments de les persones, podria ser important també en la coordinació dels moviments de la parla.

—Quina bona idea! Engegarem una línia de recerca en aquesta direcció a veure si ens ajuda a fer noves troballes.

—Quina
recerca més apassionant,
oi, Joan?

—I tant, Laura, és que el nostre cervell
és un òrgan fabulós.

—Ja veuràs quan expliquem a en Xavier i a l’Andrea la recerca
que hem fet! Segur que de grans es voldran dedicar a la neurobiologia.

—I tant! Amb el que s’estimen les seves àvies!

—Ara que hi penso, vols dir que en Guim no és esquerrà perquè els seus pares van escriure malament la partitura del seu genoma? —digué la Laura intentant fer-se la seriosa però sense poder evitar que se li escapés el riure.

—Sí, jo crec que en comptes d’un do sostingut van fer un do!