La Laura i en Joan
en una nanorecerca

Era un dimecres de la darrera setmana de febrer i malgrat que ja se li començaven a veure les orelles a la primavera, feia un fred força rigorós. La classe de matemàtiques, de sobte, es va veure interrompuda...

—Bon dia! Venim a pintar la cara als nens i nenes que no hagin seguit l’ordre del senyor Carnestoltes! —van cridar a l’uníson la Mar i la Júlia.

Mentre les dues nenes pintaven la cara d’en Joan, en Carles, un dels més juganers de la classe, va caure a terra mentre intentava fugir de la Júlia.

En un quart d’hora van ser davant de la seu del Parc Científic Barcelona.

—Laura, no t’encantis amb la revista, que només tenim quaranta-vuit hores per ajudar en la recerca! Realment, t’has tornat una fanàtica de l’handbol!

—I tu què! Si estàs dibuixant la façana de l’edifici! No sé què t’ha agafat ara amb els rectangles, sempre estàs fent dibuixos amb rectangles! Que encara no has descobert la circumferència?

Sort que l’Arnau i l’Aina —un biòleg i una química de la Plataforma de Nanotecnologia del Parc Científic de Barcelona— els estaven esperant a l’entrada, perquè la discussió començava a pujar de to.

Un cop posats al dia sobre la recerca, la Laura i en Joan van anar per feina. D’una banda, havien d’investigar fàrmacs més eficaços. De l’altra, havien de buscar una mena de molècula GPS que dirigís el medicament al lloc del cos on cal que actuï, i que quan hi arribi no ataqui les cèl·lules sanes sinó només les que estan malaltes.

—Veieu? És com elaborar fàrmacs intel·ligents —els va explicar la Natàlia, una bioenginyera de l’equip, mentre col·locava un erlenmeyer damunt l’agitador.

—I és molt important que sàpiguen a qui han d’atacar —va afegir l’Aina, que els havia sentit mentre s’acostava—. Joan, em sembla que hauries de tenir uns minuts més aquest erlenmeyer a l’agitador. Si no agitem bé els compostos químics no aconseguirem que s’enganxi la càpsula que conté el medicament amb la molècula GPS.

Els dos dies de recerca havien estat molt intensos i excitants. Els poders màgics de la Laura i en Joan s’acabaven, però l’equip de nanotecnologia del Parc Científic Barcelona els havia reservat una sorpreseta...

—Estem molt agraïts per la vostra ajuda.

—Per celebrar-ho, ens encantaria que vinguéssiu al concert que organitza el Parc aquesta nit.

—Glups! —va exclamar la Laura—. Ens encantaria, però no sé si ens deixaran a casa.

En Joan i la Laura se’n feien creus, de la sort que tenien.

—Que guai, Laura! Tant com m’agraden Les Mandonguilles Voladores!

—Òndia, i a mi! Ja veuràs quan a classe expliquem a l’Eloi i l’Elna tot el que hem fet per ajudar en la recerca d’una nanocàpsula.

—Tant com els agraden la química i la biologia, segur que de grans es voldran dedicar a la nanotecnologia. I a més, de concert amb el personal investigador del Parc!

—Sí, esperem que no portin els erlemeyers per «agitar-se» al ritme de la música, ha, ha, ha... —digué la Laura mentre tots dos esclataven a riure imaginant-se l’escena.